Crec que tenim molta sort de viure en aquest món present, ja que el món passat va tenir molts desavantatges polítics, socials i econòmics, i el futur no sabem com pot ser o arribar a ser.
Aquest món nostre està ple de coses bones i a la vegada dolentes però si les poséssim en una balança crec que pesarien més les bones, ja que tenim molta sort de viure en un món on els problemes es remeten en tonteries.
També és cert que dins d’aquest món cadascú viu en el ser propi món, per a mi el món és el meu dia a dia i la manera de viure’l, i per una altra persona pot ser la manera en què jo visc i el que faig no l’entén, i per a ell el seu món és el millor món.
Per tant, crec que aquest món és el millor món en el que he pogut viure respecte els avantatges però alhora el pitjor a nivell de veure la societat i que dins d’aquest cadascú viu en el seu primer món de la millor manera possible.
Idees principals
Descartes defensa que la seva escència només és el cogito, perquè tot i haver pogut apreciar que el jo és ment i cos, encara no sap com comprovar l’existència dels cossos.
Títol
La dualitat cartesiana
Anàlisi del text
Aquest text fa referència a la sisena part de les Meditacions Metafísiques. Tot pot estar fet per Déu i s’ha de considerar. Hem de saber que el nostre principal atribut és el pensament, no pas el nostre propi cos. El que si sabem segur és que cos i ment són clars i diferents, dues coses molt juntes, però molt diferents.
Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
També tracten amb l’ànima Plató o Aristòtil. Tots dos autors defensen l’ànima i el cos, però sempre acostant-se més a Plató.
Idees principals:
El filòsof Descartes identifica el jo amb l’ànima, i totes dues es coneix com substància pensant. Podem tenir dubtes de diverses coses però no del nostre jo, que és allò que està dubtant. Al final del text s’afirma que l’ànima viu sola i no només amb un cos real.
Posa un títol:
L’ànima i jo.
Anàlisi del text:
Aquest text de la quarta part del Discurs del Mètode de Descartes, fa referència al jo, els cossos, la realitat.. No es pot fingir mai del jo.
Cal considerar el jo com quelcom capaç d’existir amb tan sols un pensament. Hem d’estar segurs de que tant el jo com l’ànima existeixen independentment del cos.
Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat.
La teoria de Descartes s’assembla bastant a la de Plató. Els dos autors defensen una disputa entre ànima i cos; per a ells cos i ànima estan separats.
Descartes intenta demostrar que els cossos existeixen després de l’existència de Déu. Per aconseguir-ho, estudia la causa dels cossos dient que el jo no pot ser la causa del que busquem, i que a vegades es presenten en contra de la nostra voluntat. La causa d’aquests cossos ha de ser allò que sigui real i alguna idea de la nostra ment. Això podria ser Déu. Déu pot ésser la causa i qui m’inclina a pensar que la causa són els cossos mateixos. Ell és perfecte, i per això mai m’enganyaria. Segons el meu pare, la forma en com rebem els cossos és pels sentits, que com diu Descartes ens enganyen i poden fer-ho sempre. Si jo percebo alguna cosa d’alguna manera mai podrà ser dubtable.
Idees principals:
Aquest text ens parla sobre els dubtes que es podrien originar per diferents punts de vista, diferents punts de vista, els quals només són acceptats pel pròpi jo, el qual la creat, perquè d’avegades els nostres pròpis sentits ens enganyen, perquè fins i tot hi han homes que s’equivoquen en les coses més simples e indubtables.
Per últim també ens diu que tot el que pensem està despert i perquè no, també el que podem arribar a somiar.
Títol:
Jo penso, per tant existeixo.
Anàlisi del text.
Aquest text de la quarta part del discurs del mètode ens parla sobre el dubte que a de seguir allò que sabem que és incert, com si no es pogues dubtar, per això el millor que es pot fer és investigar allò que creiem que es cert, que no es pot dubtar, i que no hi ha cap tipus de dubte. Per això molts cops creiem allò que ens fan imaginar i en molts casos hi ha gent que s’equivoca en el raonament, fins al punt d’equivocar-se en la geometria, per això tothom es pot equivocar, d’ igual manera que tot el que pensem es pot dubtar i també els somnis, es per això que les coses que entren dins l’esperit, no tenen perquè ser més veritables que les il.lusions dels somnis que es poden arribar a tenir.
Doncs com es volia pensar que tot era fals, menys el que el jo penso, jo sóc es ferma, tant ferma que ni els famosos esceptics eren capaços de posar-la en qüestió.
Compara la teoria del text amb altres autors que hagis estudiat:
Descartes escull com a tema central filosofic un paradigma on la figura del jo pren el màxim protagonisme , i en canvi Sant Agustí parla del jo però no ho desenvolupa com a tema cental de la seva filosofia.
Idees pricipals:
Aquest text pertany a les Meditacions metafísiques, l’obra més remarcada de Descartes.
Durant tot el fragment es desenvolupa el dubte metòdic.
Per a poder accedir allò el qual no hi ha més dubte, allò indubtable, primer s’ha de passar per allò dubtable. El dubte té diferents fases i són aquestes fases a les que fa referència Descartes, el dubte sobre el coneixement sensible i el dubte de la realitat.
Títol:
Els somnis com evidents.
Anàlisi de text:
Aquest text fa referència al que coneixem com a dubte metòdic.
L’objectiu de la filosofia de Descartes, cartesiana és la conquesta de l’evidència, allò indubtable per tal de poder aconseguir allò sobre el qual no es pugui dubtar més implica passar per allò dubtable.
Aquest dubte presenta diferents fases dues de les quals són el coneixement sensible, i el dubte sobre la realitat.
El coneixement sensible considera que no ens hem de b asar en els sentits, perquè algun cop et poden enganyar, em de pressuposar que sempre ho faran, per tant el coneixement sensible es troba en un dubte i pel que fa al dubte sobre la realitat podem dir que la realitat es dubtosa.
Comparació de la teoria del text amb altres teories ja estudiades:
Els empiristes consideren l’experiència la base del coneixement, en canvi Descartes com a racionalista nega la validesa de qualsevol sentit.
Idees principals:
Aquest fragment és del discurs del mètode de Descartes.
L’objectiu que té la filosofia cartesiana és arribar a allò evident, i aquest camí es descrit com una sèrie de passos, regles que cal seguir per arribar a aconseguir l’evidència de la millor manera possible.
Títol:
Els passos per arribar a allò evident.
Anàlisi del text:
Aquest fragment fa referència a la segona part del discurs del mètode de Descartes.
L’objectiu de la filosofia de Descartes es conquerir l’evidència, arribar a allò indubtable a la veritat, allò del qual no es pugui dubtar.
Per arribar a allò cert segur, no dubtós s’ha de segui un camí, unes lleis. Unes lleis que hauran de ser complides per superar tots els possibles obstacles, aquestes són:
evidència, anàlisi, síntesi i revisió.
La primera llei fa referència a allò que es cert, es evident, es indubtable, la segona llei té a veure amb el procés que segueix la ment per arribar a les idees clares i distintes. Aquest procés consisteix a dividir cada afirmació en les seves parts més simples, fins arribar a els elements bàsics presentats a la ment.
La tercera llei consisteix en conduir ordenadament els pensaments pujant des de els més simples fins als més complexos. El procés de síntesi es el que tindria que veure amb una successió d’evidències.
Per últim trobem la revisió on es comprovarà l’anàlisi i síntesi i es farà un comprovació final. Enumeració( fer una llista) doncs repassar l’enumeració.
Un cop comprovat es planteja la idea de cercar allò veritat i indubtable.
Compara la teoria del text amb la teoria que hagis estudiat:
El filòsof cartesià plasma alguns dels punts per poder arribar a la
veritat, a l’evidència.
Podriem comparar aquesta teoria amb la al.legoria de la línia, en la qual Plató defensa la idea que les ombres passen pel pensament, per la conjectura, per la creença i per últim pel pensament intuïtiu es podra comprovar la idea del bé. També es podria comparar amb els graus de coneixement defensats per kant: opinió, creença i saber.
Idees principals:
Aquest text Sant Agustí ens parla sobre la creació del món, fa referència al temps en que transcorren les coses, el temps de Déu, ell creador del cel i de la terra no tenia temps i aleshores el terme temps no existia.
Títol:
La intemporalitat de Déu.
Anàlisi del text :
Aquest text ens parla sobre el temps, sobre que Déu és el temps i que aquest no precedeix en el temps.
Diu que lo bo i únic de Déu és el fet que ell es sempre present, que ell és l’únic en que els dies no passen, ell no sap del pas del temps en quant a creixement de les persones sinó que cada dia per a ell és el mateix dia, i aquest dia, no es un dia qualsevol sinó avui, perquè el seu avui no passa a demà ni bé d’ahir sinó que el seu avui és el present.
Comparació de la teoria exposada en el text amb altres teories ja estudiades:
La idea clau d’aquest text és la creació del món a partir del no-res.
Aquesta teoria per tant es oposada i rebutjada pels filosofs de la filosofia antiga segons els quals d’on no hi ha no s’en pot treure res.
També podríem establir una comparació entre Sant Agustí i Sant Tomàs, tot i que tots dos defensen l’existència de Déu , Sant Tomàs
ens vol donar a entendre el contrari que Sant Agustí, menciona una sèrie d’arguments per demostrar Déu d’una manera honesta, però alhora molt menys prepotent.
Per últim podrírem comparar aquest text de Sant Agustí amb Parmenides, un ésser etern que podria establir una relació entre l’ésser intemporal de Sant Agustí.
Sant Anselm desenvolupa la seva teologia en les obres Proslogion i Monologion.
El la darrera exposa l’argument ontològic, en la qual diu que Déu existeix i ho demostra amb una prova que ha de creure fins i tot aquell no creu. Déu és definit com ésser grandiós sobre el qual res no pot ser pensat, per tant necessàriament existent. Doncs pensar el algú que possiblement existeix per a Sant Anselm és pensar en algú ja existent i existir és molt mes perfecte que no existir, es per això que Sant Anselm creu en l’existència d’un Déu que majoritàriament tots imaginem de igual manera.
En canvi Kant diu tot el contrari, diu que l’existència no afegeix res a
l’essència, referint-se a que existir no és més perfecte que no existir, per tant pensar en l’existència de Déu no fa convertir-lo en existent.
Idees principals:
Aquesta carta dirigida a Meneceu ens parla sobre la idea de viure plens de joia, felicitat i el món important amb salut, ja que la base de la felicitat i el conviure amb harmonia és la salut, tant per a un mateix com per als que t’estimen.
Títol:
Felicitat és salut.
Anàlisi del text:
Aquesta carta de Epicur dirigida a Meneceu ens parla sobre la salut, com a factor primordial en els éssers humans. Remarca la idea que no per ser vell, es perd la felicitat, sinó que el vell ha de recordar la felicitat gràcies als records i el jove ha de mantenir la felicitat i allargar-la fins a ser vell. Perquè el fi de qualsevol humà no es pas arribar a la felicitat, sinó arribar a la felicitat plena del dia a dia i sinó l’objectiu és fer el possible per aconseguir-la. També ens parla de la mort com a privació de les sensacions, ja que tot bé i mal es troba en les sensacions, un altre factor important dins la carta de Meneceu és el fet que la mort no ens afecta, ja que es el moment en que som vius aquesta no es present i en el moment en que arriba la mort nosaltres ja no estem presents. També podem dir que del plaer en tenim necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim el dolor tampoc el busquem. Tots els plaers per naturalesa són un bé però no tots els mals s’han d’evitar. Més endavant també fa referència a que no és possible viure amb seny, bellesa i justícia, sense ser feliç, ja que la felicitat perdurable és la clau de l’èxit. Per tant el secret de la felicitat està a limitar la necessitat.
Compara la teoria del text amb altres teories ja estudiades:
Aquest text fa referència a la teoria d’Epicur, epicureisme. Aquesta ens parla sobre els plaers com a font de felicitat, es a dir l’objectiu de qualsevol ésser humà. Aquesta teoria la podríem comparar amb l’estoïcisme, aquesta identifica la virtut amb la felicitat.
Idees principals:
Títol:
El filòsof Aristòtil diu que existeix una realitat, el primer motor immòbil, aquesta teoria ens permet explicar el moviment de dues maneres diferents: Tot el que és mogut, es mogut per un altre,i el moviment es etern. No es pot parlar d’una cadena de motors i és per això que podem dir que hi ha un motor que es mou per si mateix, el primer motor immòbil.
